Decapitades

SANDRA SOTILLO. Periodisme de clickbait i venedors ambulants; aquesta és la comparació que fa Javier Galán, exdirector del departament de Periodisme de la Universitat Carlos III per explicar la devaluació de la informació periodística a l’era d’Internet: “L’afany pel viral em recorda als venedors ambulants. Busquen que molta gent s’apropi al lloc amb frases cridaneres, pensant que com més gent acudeixi, majors seran les vendes. Quasi no fan referència al que venen: només volen cridar l’atenció”. Així ho explica Borja Ventura en l’article ‘Así te engañamos los medios para que nos leas’, on reflexiona sobre com ha canviat la manera d’oferir la informació als lectors des de l’arribada d’Internet.

El model de titular ‘subjecte i predicat’, que apostava per donar la informació més important de la notícia d’una forma senzilla i lineal, ha quedat obsolet. Amb la irrupció del món digital i les xarxes socials els titulars ja no van només dirigits als lectors, sinó que primer han de passar per l’intermediari: el buscador. Un buscador que no fa cas al contingut, sinó als algoritmes, a les paraules clau, al posicionament SEO. Així doncs, el producte periodístic està dirigit a un doble destinatari: el lector i el buscador. I el titular els ha de seduir a tots dos. El problema neix quan aquesta seducció converteix el titular en una fórmula sense sentit ni contingut el màxim objectiu de la qual és atraure clics.

Titulars com “i no t’imagines el que va passar després”, “no podràs deixar de mirar” o “les deu coses que has de saber per…” s’han escampat per les xarxes socials com una epidèmia. És el fenomen conegut com a clickbait, linkbait o listicle, una forma de titular ‘ganxo’ que se centra en la part quantitativa (nombre de clics) en detriment de la part qualitativa.

 

Enrique Dans l’anomena “la lacra del periodisme online del moment”, i en el seu article ‘Clickbait: amarillismo a evitar’, parla d’aquests titulars que deixen de ser enunciatius per convertir-se en “engendres intrigants en un intent d’aconseguir el clic sigui com sigui”. Per defensar-se del clickbait, han sorgit iniciatives com Clickbait Spoilers de Yahoo!, que es dedica a explicar el que el titular amaga, o el compte de Twitter @SavedYouAClick, que fa exactament el mateix però contestant directament al tuit del mitjà. L’autor del llibre ‘Optimismo para periodistas’, Miquel Pellicer, publica al seu blog una entrada titulada ‘Clickbait para hoy, hambre para mañana’, on critica aquesta pràctica i elabora una llista de les raons per no fer servir clickbait en un titular.

Però el titular ja no és l’única presa del clickbait. L’epidèmia ha arribat també a les imatges. Els següents són dos casos trobats el mateix dia en dues xarxes socials diferents: Facebook i Twitter.

Cas 1: Notícia de Nació Digital al Facebook

Captura de pantalla 2017-03-05 a les 11.03.36

Cas 2: Notícia d’El Punt Avui Girona a Twitter

img_6409.png

Els dos casos presenten la mateixa fórmula: un titular que no diu res i una imatge decapitada. És a dir, que no saps ni què ni qui. I la notícia juga amb aquesta incògnita. El cas de Nació Digital és el que presenta un clickbait més evident i escandalós. “L’increïble gest d’una actriu catalana després de la polèmica de l’autobús d’HazteOir” titula. Utilitza quatre variables per atraure l’atenció del lector: primer et qualifica un gest d’increïble, sense dir quin ha estat; segon, t’anuncia que es tracta d’una actriu catalana, però no te’n diu el nom; tercer, menciona la polèmica de l’autobús d’HazteOir, un tema molt mediàtic; i per últim, acompanya la notícia d’una imatge de la citada actriu catalana, però la decapita. Li talla el cap, literalment.

En el cas de El Punt Avui l’últim pas de la fórmula és el mateix: decapitar la imatge de la protagonista de la notícia. Aquesta vegada, però, el titular és una cita: “Encara no ho podem donar tot per tancat”. Però ni els 140 caràcters que permet Twitter amplien la informació, sinó que només repeteixen aquesta mateixa cita. És a dir, que després de llegir el tuit tampoc sabem ni què ni qui.

Els dos casos han actualitzat la fórmula del qui, diu què, a qui, com, on, quan i perquè per una versió que aposta per les incògnites: no sabem qui, diu no sabem què, a algú, d’alguna manera, a algun lloc i per alguna raó. I si vols saber alguna cosa, fes clic.

En un altre context podríem centrar l’atenció sobre el fet que, en decapitar la imatge, el focus d’atenció queda al pit de la protagonista però, tot i que té punts similars, aquest cas la decapitació de la imatge d’una dona no té el mateix efecte que va tenir decapitar a Inés Arrimadas. Per què?

Arrimadas El Mundo

La fotografia publicada a El Mundo mostrava en primer pla els pits d’una Inés Arrimadas amb el cap tallat i amb un fons on es veia una imatge desenfocada d’Albert Rivera. El diari va justificar-se argumentant que la idea era fer un exercici visual que mostrés que qui portava realment els fils de la candidatura de Ciutadans al Parlament era Rivera. La imatge va ser titllada de masclista i degradant i durament criticada a les xarxes socials. Però, tot i que l’estratègia és la mateixa que els casos explicats, és a dir, acompanyar la notícia d’una fotografia d’una dona sense cara, la finalitat és molt diferent. La primera imatge, masclista o genialitat visual, no vol amagar en cap moment qui és la dona de la imatge, ben al contrari; si no sabéssim qui és la dona de la fotografia, la broma visual no tindria cap sentit. A les imatges decapitades de Nació Digital i El Punt Avui, en canvi, no saber qui és la dona protagonista és la clau del joc.

Perquè només fent clic a l’enllaç de Facebook (ATENCIÓ: Spoiler!) descobriràs que l’actriu catalana és Yolanda Ramos i que “l’increïble gest” és donar 15.000 euros a una associació de menors transsexuals; i només si cliques el tuit d‘El Punt Avui (ATENCIÓ: Spoiler!) sabràs que qui diu que “encara no ho podem donar tot per tancat” és la Teresa Masjuan, la Directora General d’Agricultura i Ramaderia” i que la cita està extreta d’una entrevista on es parla sobra la situació de la crisi de la grip aviària.

Perquè no es tracta d’un cas de ‘els homes tenen cervell i les dones tenen tetes’. L’objectiu no és enviar un missatge masclista. L’objectiu és atraure clics. Es tracta d’un nou estadi de l’epidèmia del clickbait, una malaltia contagiosa que es propaga per Internet com la pólvora i que amenaça en destruir el periodisme per complet. I ‘les decapitades’ només en són un símptoma més.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s