De Ciutat Morta a Tarajal

Avui fa dos anys que 15 persones van morir ofegades a la platja del Tarajal de Ceuta quan intentaven travessar la frontera per entrar en territori espanyol. El passat 14 de gener, el canal 33 va emetre el documental Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud, que relata aquell episodi i qüestiona la implicació que va tenir la Guàrdia Civil en els fets.

Per les mateixes dates de l’any passat, es va emetre el documental Ciutat Morta, també obra de la productora Metromuster, que gira al voltant de l’anomenat cas 4F. Precisament, dissabte es commemoraven 11 anys d’aquell dia. Però més enllà d’aquestes coincidències temporals, els dos documentals comparteixen molts més elements destacables.

Desmuntatge

En els dos casos, hi ha una denúncia directa de la corrupció policial i judicial i l’abús de poder que poden exercir les institucions, en un cas a Catalunya i en l’altre a tot l’Estat. S’hi afegeix, a més, una crítica al racisme institucional, sigui per motius ètnics o d’estètica.

A partir de testimonis i experts, la majoria de l’àmbit judicial, investiguen a fons els fets que van succeir en els dos escenaris i posen en evidència les contradiccions del relat oficial. A Ciutat Morta s’aporten proves consistents per creure que l’agent de policia va ser ferit per un test –quan la versió judicial sosté que va ser una pedra–, mentre que a Tarajal queda demostrat que la Guàrdia Civil va disparar bales de goma –quan la primera versió oficial ho desmentia–.

En definitiva, els dos documentals fan una tasca més pròpia del poder judicial: reconstruir els fets. Ara bé, amb una finalitat ben diferent: mentre l’objectiu dels jutges és aplicar el Dret, l’objectiu del documental és fer justícia.

Periodisme activista

Els documentals no són ni pretenen ser imparcials, com han declarat més d’una vegada els seus autors. De fet, Metromuster es marca com uns dels seus objectius “contribuir al canvi social a través de l’empoderament de tot tipus de comunitats i col·lectius en lluita”.

Ara bé, tot i posicionar-se clarament a favor d’una part, també hi ha la voluntat de donar veu a l’altra versió dels fets. En aquest sentit, Tarajal aconsegueix un resultat més complet, ja que inclou entrevistes a dos membres de la Guàrdia Civil, facilitades segurament per la repercussió política i mediàtica que va tenir el cas. En canvi a Ciutat Morta això no és possible, com s’informa amb encert al final, segurament perquè el 4F va tenir una continuïtat en el temps que els mitjans no van seguir o van silenciar –TV3 va emetre el documental després d’una forta pressió-.

Un format que funciona

Els dos documentals comparteixen molts aspectes formals: la narració sense veu en off, els capítols enumerats, les frases citades, o la música i els silencis carregats de tensió. Tot això acompanya a un valuós recull audiovisual i d’hemeroteca, que té una extensa durada per tractar-se d’un documental. Ciutat Morta, a diferència de Tarajal, fa servir recursos més variats, com ara l’escena en què transcorre un minut de rellotge en silenci, i així s’obté un resultat més dinàmic i més digerible per a l’espectador.

Veus diferents (o no tant) 

Ciutat Morta el pes del relat recau sobretot en les víctimes, en aquest cas Rodrigo Lanza i Álex Cisternas, cosa que no passa en el documental de la frontera sud, en què els testimonis directes de les persones immigrants tenen un paper menys rellevant. Això fa que no s’aprofundeix en la part més humana dels afectats, i per tant l’impacte emocional sobre el públic és menor.

Pel que fa a la resta de fonts, crida l’atenció que Gonzalo Boyé Tusset apareix en els dos documentals. A Ciutat Morta intervé com a advocat de Rodrigo Lanza, i a Tarajal apareix com a membre de l’observatori DESC amb un paper molt destacat.

Com a exercici de transparència, seria interessant explicar el motiu pel qual s’han triat aquestes fonts.

Audiència

Les dues projeccions van tenir un èxit d’audiència i van batre rècords al canal 33. A Ciutat Morta hi va contribuir la censura d’un fragment del documental, que es va escampar ràpidament per les xarxes. En els dos casos també hi va ajudar la campanya de difusió prèvia, en bona mesura gràcies als missatges escampats pels grups de Whatsapp.

//e.infogr.am/523b7923-3d01-4645-9ac5-b80c740d908b?src=embed

Les conseqüències

Més enllà de conscienciar a la ciutadania, l’objectiu dels documentals sempre ha estat reobrir els casos davant la justícia. Pel que fa al 4F, la Fiscalia va decidir no admetre com a noves proves les informacions aportades pel documental, de manera que el cas segueix tancat. Cal destacar que la formació de l’actual alcaldessa de la Barcelona va demanar tornar a investigar la qüestió en campanya electoral.

En el cas de les morts del Tarajal, la causa es va arxivar l’octubre del 2015, però el passat 12 de gener l’Audiència va ordenar suspendre aquesta decisió a falta d’aclarir dues proves. Amb tot, queda clar que el vertader impacte de tot plegat ha sigut més social que judicial.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s