El doble càstig de les víctimes

JÚLIA CANALS.- La legislació espanyola prohibeix als mitjans de comunicació la violació de qualsevol dret fonamental reconegut a la nostra Constitució, especialment aquells que fan referència a l’esfera més personal dels ciutadans: el dret a l’honor, a la intimitat i la pròpia imatge. A tot això, s’hi sumen els codis ètics i deontològics inherents a la professió del periodisme. Cada mitjà preveu o hauria de preveure un respecte cap a aquests drets, de la mateixa manera que la pròpia ètica de cada professional de la comunicació impedeix o hauria d’impedir la seva vulneració.

La majoria de mitjans del nostre país, almenys els de caràcter informatiu, s’aferren a aquesta norma legal i moral la major part del temps. Tanmateix, de vegades sobrepassen els límits de manera subtil i, fins i tot, sense adonar-se’n o sense donar-li la importància que es podria merèixer.

Un exemple d’això són totes aquelles notícies classificades a la secció de successos que van encapçalades per un titular que conté el nom d’un personatge privat sense cap tipus de rellevància pública. A més, en molts casos es tracta de menors, motiu pel qual encara s’hauria de tenir més cura, ja que gaudeixen d’una sobreprotecció legal per ser més vulnerables.

Així doncs, un exemple recent d’aquest fet podria ser el Cas de la Nadia Nerea, un nom que ara per ara quasi tothom coneix. El cas de la menor ha sortit a quasi tots els mitjans de comunicació estatals de manera reiterada sota un titular que conté el seu nom. Alguns exemples de mitjans amb molta difusió en són Antena 3, La Vanguardia, El Periódico i El País.

nadia
Captura de pantalla de la versió digital del diari El Periódico, on es veuen un seguit de titulars que contenen el nom de la menor.

D’aquesta manera, el subjecte passa a ser objecte de debat de la societat i la seva fama i honor quedaran per sempre afectats. La menor sempre serà coneguda per aquest succés, fet que encara podrà causar-li més problemes del caire psicològic en un futur. Així, la nena sortirà perjudicada per tots cantons. D’altra banda, cal dir que el fet que li donin importància al cas demostra la gravetat del fet i la implicació dels mitjans a la causa. El problema, doncs, es troba en la manera de comunicar-ho.

Però això no sempre és així, la majoria de vegades els mitjans actuen de manera cautelosa i quan es tracta d’informar sobre un cas susceptible de danyar algun dels drets personalíssims, busquen altres tècniques més adients com ara la redacció del nom del presumpte agressor o la utilització d’eufemismes, entre d’altres.

jovenes-asesinadas-en-cuenca
Captura de pantalla de la versió digital del diari El País, on es veu un titular més genèric que no conté el nom de les víctimes.
nom-acusat
Captura de pantalla de la versió digital del diari El País, on es veu un titular que conté el nom del pressumpte agressor enlloc del nom de les víctimes.

Un altre tema ben diferent és la gent que té rellevància pública. En aquest cas, l’actuació dels mitjans és més lliure i poden redactar el nom dels personatges sense causar un dany massa greu. Això és així perquè aquesta persona ha escollit ser objecte de debat públic de manera voluntària i, per tant, és legítim que aparegui el seu nom constantment als mitjans.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s